FRONTERES AMB TRELLAT. Article de José R.Pascual Vilaplana

0
152

 Aquest 9 d’octubre, mentre els valencians celebrem el nostre dia, em trobe a Kreuzlingen, una ciutat a la vora del llac Konstanz (Bodensee) a Suïssa. Estic residint  a un hotel que està just a la frontera entre Suïssa i Alemanya. Quan surto de l’hotel, a cinc metres, em trobe el límit del país en mig un jardí i passe a Alemanya sols pegant un pas. En lloc de tanques dissuasòries o controls policials hi he trobat una obra d’art instal·lada al que seria l’antiga frontera. Es tracta d’una col·lecció de vint-i-dos escultures de ferro anomenades Kunstgrenze (La frontera de l’art, 2007) i que són obra de l’artista alemany Johannes Dorflinger (1941). Setze escultures conformarien en línia la frontera entre Suïssa i Alemanya, mentre en el territori de cada país, s’hi situen tres escultures més. Pintades de diverses capes de color roig sobre acer inoxidable, la llum, al llarg del dia, les fa mutar des del rosa clar, fins al roig coral o al morat obscur. Les he recorregut totes fins arribar a la vora del llac on la figura “El Mag” ens dona la llibertat de no veure més límits sobre l’aigua.

    El dia que cal reivindicar el lloc on hem nascut podria ser una jornada molt important per reconèixer als que ho han fet en altre indret. Sentir-se orgullosos d’allò que som no ens fa millors que els altres sinó que ens obliga a profunditzar en la nostra essència per ser còmplices amb aquells que han nascut més enllà del nostre àmbit. Con diu el llibre La condició vulnerable del filòsof Joan-Carles Mèlich, que m’ha acompanyat en aquest viatge: “… ningú no és capaç d’habitar el món sense l’hospitalitat de l’altreSom vulnerables i la vulnerabilitat implica dependència…”. Ser amant del lloc d’on ets no ha de crear cap antagonisme amb els que hi pertanyen a altres geografies, parlen la llengua que parlen o creguin amb el deu que creguin. Les festes que volen ser ressò d’orgull per una causa o per un país haurien de ser festes d’obertura, de generositat i no deurien originar més fronteres. Tanmateix, encara avui ens envolten desitjos de crear i de canviar fronteres fins i tot amb l’ús de les armes tot justificant la banal idea que la justícia fronterera ens farà més feliços. Però allò que aconsegueixen les fronteres hermètiques és generar desgràcia comuna. En realitat no és més que una forma més de mostrar el malaltós orgull del poder, de fer dels diners l’autèntica tanca entre les diferents cultures o el disfressar l’odi amb un patriotisme ranci i ridícul.

    Aquest diumenge he sortit a passejar ben matí a vora del llac sota un cel que amenaça pluja i on el sol lluita contra els núvols per compartir la seua llum. Amb l’obra escultòrica de Dorflinger a l’horitzó, me n’he adonat de l’evidència: l’art deu ser lligam entre cultures i  potser, no és cap frontera entre elles, sinó més be una forma d’amalgamar la diferència i ser testimoni de la vàlua de la diversitat. Diu Mèlich: “…Un ésser finit necessita algú o alguna cosa que li faci costat, que l’envolti, que l’acaroni. Però també hi ha artefactes (com la música, la literatura, l’art…) que fan aquesta funció protectora, artefactes que ens acompanyen en moments de solitud, d’angoixa o de desesperació…”. Tan de bo als límits entre països hi hagués sempre una obra d’art que enaltís la convivència i que fera construir el futur del be comú entre aquells que semblen distints (però que en realitat no ho són tant), tot respectant la llibertat idiosincràtica de cadascú. Serien fronteres amb trellat, eixe tret del comportament humà que no té traducció en altra llengua diferent al valencià i que va més enllà del pur sentit comú:  cal reaccionar amb cordura i portar a terme el que cal fer amb judici crític, amb tolerància i amb positivitat.

    Ara cal continuar estudiant doncs tinc de nou concert amb la Aulos Blasorchester, un projecte que des de fa més de trenta anys, reuneix a joves músics professionals de Suïssa per enllestir una gira on es cerca la qualitat artística tant a nivell compositiu com interpretatiu. Cada any hi conviden un director per portar a terme els concerts. He tingut el plaer de ser invitat en tres ocasions: al 2012, al 2015 i enguany. Deu anys després de la meua primera experiència, continue pensant que projectes com aquest, on es promou la convivència i el treball comú per a després mostrar-lo als demés, són al·legoria autèntica d’allò que simbolitza el fet artístic. Durant aquests vuit dies de concentració als Alps, he escoltat i he parlat anglès, francès, italià, castellà i alemany, he aprés algunes paraules en romanx i, els meus companys, han practicat alguns mots en valencià. Hem compartit música amb gent de molts indrets de Suïssa, de Portugal, de Lituània, de Xile, d’Itàlia… Cap frontera per a l’enteniment: les llengües aporten diversitat, coneixement i naturalitat. Les distintes procedències generen reciprocitat d’experiències i un constant aprenentatge. Aquesta tarda farem el segon concert de la gira, i sonarà, entre d’altres, la música d’Amando Blanquer i de Vicent Egea. Pentagrames compromesos artísticament com són Gloses II de l’alcoià i Funky Fancy del socarrat. Dos valencians que compartiran programa amb els nord-americans David Maslanka i Robert Jager, així com amb la compositora xinesa Yi Chen. Tampoc hi ha fronteres per a ser intèrprets de qualsevol d’aquestes obres. L’estudi amb trellat de les mateixes, ens farà aflorar el que les partitures han engegat al nostre intel·lecte i a les nostres emocions: amb naturalitat i amb sinceritat.

     Supose que els espectadors no sabran que avui es el dia dels valencians, però segur que apreciaran els treballs d’aquests mestres nascuts a l’ombra de la Mariola, juntament als pentagrames nascuts en altres geografies. Tanmateix, si més no, jo celebraré, tot i que siga de forma íntima, el dia de la nostra terra i de la nostra gent.  No perquè siguem millors que els altres, sinó per que ens agrada compartir el que som.

     La imatge de la Penya El Frare que tinc a l’escriptori de l’ordinador em transporta l’ànima cap al meu poble, per lluny que aquest siga. Allí hi tornaré (realment mai marxes del llocs que estimes), a la meua Ítaca particular, amb l’anhel constant d’aprendre del viatge i amb la consciència “de no ser res, si no s´és poble”.

José R. Pascual-Vilaplana

Kreuzlingen, 9 d’octubre de 2022.

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí