LA CULTURA I L’HEURA VITAL

0
165

 La poesia és sempre un magatzem de llum per a l’esperit.  Soc amant de la lectura de versos que ens fan pensar mitjançant la bellesa de les paraules, potser, el millor armament contra la ignorància. Dedicar part del temps a la poesia es quasi un acte de renovació i de translació cap a un estat de complaença ple d’un humanisme recalcitrant. Em fa goig trobar l’equilibri entre la bellesa exterior d’un vers i la profunditat del seu missatge. Fa poc més d’un any, després de llegir un reportatge sobre la mort del poeta Joan Margarit(Premi Cervantes 2019), em vaig trobar sobtadament amb un dels seus llibres de poesia a una prestatgeria d’un negoci a una estació de tren. La coincidència i el fet que no coneixia aquest llibre de l’arquitecte-poeta em va fer comprar-lo per distreure el viatge que anava just a iniciar. Animal de bosc (Edicions Proa, Barcelona 2021) em va obligar a treure la llapissera per subratllar aquelles construccions lèxiques que em colpien la ment i el cor. Tot i que s’endevina una constant tristesa per una vida amb molts entrebancs personals, aquest estat esdevé saba inspiradora per seguir amb la lluita de la vida.

L’existència és una heura

que amb la pròpia força esquerda el mur

mentre, verda i frondosa, ens l’adorna i oculta.

           Ara que comença el nou curs, on tot es renova, es replanteja i s’anuncia sempre com a novetat, no puc deixar de pensar en la cultura com a eina fonamental de l’existència humana, com nutrient bàsic de convivència, amb la qual no sols ens entretenim, sinó que, fins i tot, pot esdevenir un mur de càrrega per suportar la vida.

        Tanmateix, i malgrat tot el que estem passat en aquests últims temps, amb pandèmies globals o guerres energètiques disfressades de patriotismes rancis, la cultura ha fet un pas enrere per engegar de nou la indústria i arribar a tothom, sense cap escrúpol, com una mena de crit de supervivència. En lloc d’enllestir un compromís amb el fet artístic per generar nous espais de construcció crítica, sembla que cal minorar el pas, no siga que la gent puga arribar a pensar en excés.

Un dia vaig aprendre que mirant

veuria poc…. 

         Els projectes culturals han de garantir les despeses que generen, per tant l’art, si vol sobreviure, ha d’assegurar-se que acompleix allò que es vol veure, o, si no, revestir-ho amb el que tothom espera. És una cosa semblant a la reacció que tenen els menuts quan, després de veure una pel·lícula que els agrada, demanen repetir-la fins que coneixen diàlegs i cançons. I no en volen altra, com si descobrir la novetat fora una tasca difícil. Tanmateix, a diferència de la canalla que, segons evoluciona, va canviant les seues preferències, els adults hi romanen constants en visitar els llocs comuns dels quals tothom en parla tot sent més reticents a pagar per veure alguna cosa nova. Fins i tot l’apreciació artística esdevé quasi un acte més social (cal anar a allò que es posa de moda o s’anuncia com a tal) que no pas de descobriment intel·lectual. Recorde aquella mítica frase de la Marquesa de Merteuil (interpretada per Glenn Close), al film Dangerous liasons (Stephen Frears, 1988), quan presenta al professor Danceny (interpretat per Keanu Reeves) als passadissos de l’òpera de París: “Aquest és un d’eixos excèntrics que ve a l’òpera a escoltar música”. Per contra, tot el que sembla nou i/o vol ser-ho, es programa en espais gueto que creen, al seu voltant, un públic més reduït a qui no li agrada barrejar-se amb les masses i que s’enorgulleix d’aquest fet. Això fa que tot s’estratifique més, que tot s’etiquete i que tot responga a elements bàsics de divisió. I si a això hi sumem els estereotips que es tenen de determinades propostes, la cultura sembla estar composta per ecosistemes contrastants que, més enllà del gust personal, dimensionen diferents status socials segons manifestes la teua pertinença a un o a un altre.

…Cadascú és casa seva, la que s’ha construït.

I que, al final, és buida.

         Front a açò, també hi trobem el tot s’hi val revestit, en bastants ocasions, de mal gust i recolzat pels like’s que esdevenen jutges implacables de la notorietat. No importa el què, sinó el com, el continent supera el contingut, el verbalisme amaga el verb, de forma que tot el que es publica (siga de l’àmbit que siga) cobra l’efecte del parxís: me’n menge una però en conte vint. Allò que s’imposa és la presència constant a les xarxes per parlar, fins i tot, de qüestions insubstancials que es volen revestir d’importants. No se ben be què es busca: transcendència volàtil, prestigi buit, una rellevància disfressada…

… em fascina entendre què vol dir

que esdevindré aviat un oblit fred i fosc…

     Però l’essència de la cultura ens demostra, dia a dia, amb el seu conreu, que som fills d’un temps i d’un lloc on hi hem de contribuir. Si necessitem de cultura per viure, és per alimentar la consciència i no el prestigi. El compromís de ser gosats i de fer el que pensem (no dir-ho sense fer-ho) és la gota menuda que va consolidant l’estalagmita de la dignitat.

…Cadascú és el solista del seu propi silenci:

li cal saber molt bé quan ha d’entrar…

          El saber-se dèbils, doncs sempre ens podem equivocar, ens dona una seguretat carregada d’humanisme. Cal saber caure i tornar a posar-se en peu. Sols així podem aprendre.

… Les revolucions, totes acaben

en un fracàs, però, així i tot, cal fer-les…

      Invertir en cultura és construir els fonaments de futur. Per tal, les inversions cal fer-les tot atenent a la qualitat i no a esnobismes o credos. Veiem com, de vegades, les institucions encarregades de subvencionar projectes obliden espais de cultura segons qui sosté el mànec econòmic. Però quan es canvien els torns, aquells que ho criticaven, fan exactament el mateix. La roda del canvi esdevé, en ocasions, quadrada i sembla que no avancem. Tan senzill com seria obrir els ulls a la diversitat sense tamisos, tot cercant la qualitat d’allò que es fa sense considerar paràmetres que res tenen a veure amb la pura essència artística. La cultura autèntica és aquella que dona eines per discriminar opcions amb llibertat, no aquella que discrimina opcions amb eines subversives. Obrir els ulls, la ment i l’esperit és un exercici fonamental per construir una vida equilibrada. Sols així podrem lluitar les batalles que la vida ens porta amb criteri i amb sentit comú.

… és tant el que he ignorat i el que he perdut…

… res no protegeix com el coneixement…

    Però cal seguir, com sempre, com ho farem demà. Els que ens dediquem a la cultura hem de prendre el nostre ofici com una mena d’activitat per al be comú. Allò que fem pot tenir tanta transcendència que cal conrear-ho amb molta cura doncs no saps mai a qui li pot arribar. Però, a la vegada, si no ens n’adone’m, pot ser tan insignificant que resultaria del tot indecent perdre el temps en capficar-se. Hem de ser responsables en reflexionar sobre la nostra tasca per contribuir amb seny i trellat al món que ens ha tocat viure: amb reflexió constant, amb humilitat, però amb fermesa.

…No sabem fer altra cosa que avançar,

el nostre aliment és l’esperança…

José R. PASCUAL-VILAPLANA

Bilbao, 9 de setembre de 2022

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí