DE FAGOTS I ALTRES FUSTES

DE FAGOTS I ALTRES FUSTES

En memòria dels meus amics Andrés Arévalo, Àngel Miró i Alfons Yépez Jurado, músics instrumentistes de flauta, fagot i saxòfon tenor de la Unió Musical d’Alcoi.

Si amb música s’estima, es riu i es plora, com també es canta, es viu i es balla, el següent treball no pretén sinó ressaltar aquest art mitjançant diverses parèmies que ens traslladen a l’entranyable món familiar dels instruments de fusta, què amb la singular gamma de sons profunds, misteriosos i malenconiosos que produeixen, contrasten ells amb els summament lírics, solemnes i brillants o les fantasioses notes còmiques i penetrants. 

Vull ressenyar que en l’anterior entrega vàrem parlar de la flauta com un exclusiu instrument musical i principal motivador de moltes frases fetes, per tant i abans d’encetar el repertori paremiològic, recordarem que els instruments de fusta solen estan fabricats d’auró, freixe, banús, granadilla, …, no obstant això, en trobem altres construïts amb metall (llautó) i fins i tot amb altres materials sintètics.

Doncs bé, per a estimar i així fer-nos gaudir amb el seu so, cada instrumentista es preocupa del seu manteniment diari, no obstant, quan aquests instruments “ixen” al carrer, els canvis tèrmics com el fred i la calor els afecta, ja que aquests repercuteixen negativament tan en l’afinació com en la sonoritat modificant-los substancialment, així què, Si cuides el teu instrument musical, et durarà molts anys, com el temps inestable i plujós que també els perjudica, ja que L’Abril aiguat, (o altre més) és be per al camp, però dolent per a l’instrument, atès que l’aigua al penetrar en l’instrument de fusta, pot unflar-se i per tan clivellar-se i avariar-se.

Quan diem en un to amoïnat i empipat Esta canya és un tauló!, clarament ens referim a la duresa o la capacitat de resposta i de claredat de la canya que usem i que també emprem, en aquest dubte filosòfic Canya fluixa o canya forta!, quina tenim que gastar?.

 Però sense l’embocadura o el tudell i les canyes mai no podríem fer sonar un instrument de fusta que depenent d’ell, estan conformades per una peça (clarinets i saxòfons) o per dues (fagots i oboès) solent estar fetes de canya de riu (Arundo donax) i últimament de plàstic i de metall.

• Costa més que netejar un saxòfon. 
• Convertir el saxo en una llanda de sardines.
• Tocar una pipa amb moltes claus.
• El saxòfon és un instrument de circ.

Amb l’anterior tetralogia de refranys més o menys sarcàstics, volem sentenciar aquestes ratlles saxofonils dient què Sempre se’n porta la mala fama aquell que no la té gens bona, és a dir, que el qui té l’anomenada de dolent, sol ser considerat sempre culpable, fins i tot quan no ho és, sent una d’aquestes víctimes l’instrument, l’instrumentista o els dos al mateix temps, al que rematarem dient-li que Ja està fen borregaes.

Les següents parèmies Un bon clarinet fa un bon enteniment o Dels clarinets ve la música, ens trasllada a l’excel·lència d’un clarinetista per convertir la música en un art únic i personal com també lloa al músic que Toca el clarinet, clar i net.

No obstant això, quan diem Pepet amb el clarinet, ni clar ni net, detectem el perquè del seu art interpretatiu, com també quan es toca amb un Clarinet de cinc claus, és a dir poc fiable, però és aquest, el que possiblement s’emporta la grossa; Tocar el clarinet amplificat (sempre en octava alta, fort i esgarrifat). 

Tots coneixem Pere i el llop, composició de Prokòfiev i el seu argument musical en el qual, els instruments de fusta cobren una gran importància com la flauta o els de metall i percussió, dels quals ja hem parlat en altres treballs publicats; i inclosos en aquest, el saxòfon i clarinet; i des d’ara el fagot i l’oboè, dels que reviurem diversos refranys, uns amb una fàcil comprensió i altres amb un xicotet cometari: 

• És un bon xicot per què és un bon instrumentista de fagot.
• Bon músic és, perquè sap tocar el fagot i el clarinet.
• El fagot, millor en les mans que en l’armari. (És a dir, que cal estudiar molt per a tocar aquest instrument).
• Com un oboè que fa el fullatge i l’aigua com un violí.
• Engrescar-se amb el so d’un oboè. (Realitzar una tasca amb tenacitat i solvència).
• Ser l’amor dels dos oboès. (Joc de paraules amb el protagonisme de l’oboè d’amor o italià).

I recordant la peculiar gamma de sons d’aquesta família d’instruments, finalitzem aquest treball sabent bé que tota ella ens omple d’un univers de meravelloses percepcions sonores.

Totes aquestes parèmies (i altres), estan inserides en el moviment Instruments de vent fusta, que forma part del meu bloc Música, Festa i Parèmia, que amb més de 7000 entrades us convida a conèixer aquest meravellós món de la Música i de les Nostres Tradicions.

Salut i Música.

Vicent Agulló Pérez  – Membre de la UMDA i del CAEHA