LA PUNXA SEGUEIX PUNXANT: 25 anys sense el mestre Pérez Vilaplana.

0
561

Article del mestre José R. Pascual Vilaplana del seu web

Hi ha personatges que, com diu el poeta, deixen petjades a la sorra vital de cadascú. Tal dia com avui, un 8 d’abril de fa vint-i-cinc anys ens deixava un músic amb una personalitat molt peculiar i amb una producció compositiva de gran personalitat: el mestre socarrat José Pérez Vilaplana.

Recorde quan el vaig saludar per primera vegada ja fa quasi quaranta anys, després de dirigir un concert de música de Moros i Cristians al pati de la Casa de la Música de Muro, amb la seua banda, la Unió Musical Contestana. En acabar el concert vaig anar a saludar-lo de la ma de mon pare i Don José em va dir: “Si vols ser músic, estudia bona cosa…”. El mestre tenia una presència sòbria i elegant com corresponia al seu càrrec i al seu prestigi. Els músics majors de la meua banda de Muro, sempre parlaven amb ell quan anàvem a festes de Cocentaina. El dia de Sant Hipòlit, era comú trobar-nos abans de la processó a casa Campana (amic de mon pare), prop de l’església de Santa Maria, on es feien tertúlies musicals al voltant d’una taula de dolços i licors. Allí saludàvem el mestre, a músics d’altres pobles, al compositor Joaquín Sansalvador… Els meus oïts de xiquet no entenien tot el que deien, però tanmateix tenia la sensació d’estar a un lloc privilegiat.

    Quan sortíem a tocar a les festes de diferents pobles, era significatiu veure desfilar a la Unió Musical Contestana amb el mestre al capdavant acompanyat d’un grup de xiquets i xiquetes tocant les “carabassetes”, una mena de colla de petita percussió que recolzava les marxes mores i que constituïa tot un element de pedagogia musical. El mestre els feia assajar abans de les entrades i sols anaven aquells que s’havien estudiat la lliçó. Eixir a tocar els panderos o les caixes xineses era un premi a l’esforç. Una llàstima que ara aquest fet s’haja imitat a moltes desfilades fins la sacietat, sense cap mena de sentit pedagògic ni musical.

   Allà per l’any 92 vaig rebre una telefonada del mestre a casa dels meus pares. Em digué que volia conèixer un pasdoble meu, Sara, (el primer que vaig escriure), doncs havia escoltat a alguns músics opinar sobre ell i es plantejava si interpretar-lo a algun concert. Em vaig posar molt nerviós i li vaig contestar que per a mi seria un honor. Vaig anar a Cocentaina a portar-li una còpia del pasdoble. Passats uns dies, em telefonà de nou per dir-me que l’interpretarien al concert de Festes i que tenia d’anar a dirigir-lo. Quan li vaig preguntar si li havia agradat, em va dir: “Es nota que és el primer, però tranquil, la punxa quan naix, ja punxa…”. Així començava una relació personal i professional amb el mestre que va durar fins el seu adeu. Cada any em convidava a dirigir al concert de festes amb les meues noves partitures. Quan pujava a assajar i estava el mestre damunt la tarima, em quedava molt sorprès. Veure dirigir al mestre era evidenciar el poder de la comunicació del director amb el conjunt instrumental, una comunicació que combina el gest dels braços (ell sol en podia utilitzar un), el moviment del cos i l’expressió mímica. Don José sabia enviar ordres i controlar respostes dels seus músics amb una sola mirada. Hi havia una mena de complicitat preparada amb cura i amb eficàcia amb la seua “ma esquerra” (literalment i literàriament). Enmig un caràcter sever i seriós, feia sortir de sobte un sentit de l’humor que servia de recurs didàctic efectiu i directe:  en més d’una ocasió, durant l’assaig, li vaig veure mullar-se el dit polze de la ma dreta (que no podia utilitzar) i passar la fulla de la partitura amb la ma esquerra.

Un dia, Don José em comentà: “Estic major i vull anar deixant poc a poc la meu tasca docent, voldria comptar amb tu per fer classes de solfeig”. Dos dies per setmana, pujava amb La Contestana a treballar a la Unió Musical i el mestre venia a veure alguna de les meues classes. Quan em demanava si podia quedar-se jo em posava nerviós, però sempre em tractà amb molt de respecte. Fins i tot vaig solia comentar-me irònicament: “Si quan toques el piano veus que els alumnes no s’aclareixen, no t’amoïnis, estan acostumats a escoltar el piano sols amb l’esquerra…”. Arribat el moment de deixar el càrrec de director de la UM Contestana, el mestre em convidà a fer un concert. Aquell concert de la primavera de 1995, fou un moment molt peculiar per a mi, per diverses raons, i roman sempre a la meua memòria amb una estima molt especial.

    Quan l’esgarrifosa malaltia començà a envoltar-lo, anàvem la meua dona (alumna seua) i jo a visitar-lo a sa casa. Ens rebia sempre Banda, el gos que li regalaren els seus alumnes i ens acompanyaven els quadres pintats pel mestre. Em resultava encisadora la sensibilitat artística d’aquell home tot parlant de pintura, de música, de vida… “Ahi dins tens les meues partitures, pilla el que vulgues…”. Mirar aquells manuscrits era tota una experiència: utilitzava colors per escriure notes, articulacions i dinàmiques. Els títols de les peces estaven escrits sempre amb un “barroquisme” tipogràfic molt cridaner. Al final de les partitures sempre anotava el temps que havia emprat per  escriure-les, així com anècdotes i/o dedicatòries de les mateixes. Quan aquestes visites ja havien de ser a l’hospital, un dia ens digué: “No es fàcil rebre-us ací, però podeu vindre quan vulgueu…”.

   Són inesborrables per mi les imatges del seu fèretre al mig de la sala d’assaig, la nit de la seua vetlla o quan sortí a muscles des de la seu de la Unió Musical mentre una banda de més de cent músics vinguts de tot arreu interpretava Bohemios del 29. La música del mestre destil·la una crua senzillesa que és saba de l’art. És eixa punxa que, per menuda que siga, punxa sempre l’ànima. Aquell home que demanà cobrar una marxa mora, Guardia Jalifiana, amb la compra d’un llibre per seguir estudiant o aquell que va dedicar un pasdoble, Homenaje, a aquells “savis” jurats que no li’l premiaren, emanava una personalitat arrasadora i ferma, tot i que de vegades semblava ser, més be, una cuirassa. “No tardeu en vindre”, ens deia sempre a la porta de casa. Ell se’n va anar un Dimecres Sant de fa vint-i-cinc anys però les notes de Als Berebers, Voluntat de fer, El Mahdí, Bohemios del 29, A mons pares, Zoraidamir, Segrelles, Guardia Jalifiana, Homenaje, Raf-Gin…segueixen envoltant espais de festa i d’art. La voluntat de ferla voluntat de ser d’un home que es deia “nascut en, de, per i per a Cocentaina” es recorda i es valora com una aposta personal i coratjosa.

Seguirem punxant….

Cocentaina, 8 d’abril de 2023

José R. Pascual-Vilaplana

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí