L’ecosistema sonor d’un poble

0
325

Article publicat en la campanya «Mirades Associatives: mig segle d’aprenentatges compartits»  de la Fundació Horta Sud i disponible ací: https://fundaciohortasud.org/mirades-associatives/

El vell faristol acollia, entre els seus braços de ferro mig rovellats, un engroguit mètode de solfeig: l’Eslava, li deien. Abans de dinar, els meus germans majors cantaven aquelles cançons que, de memòria, jo ja quasi em sabia. “I jo quan cante?”, li preguntava a mon pare. Amb aquella innocència, prompte vaig començar a unir-me a la tradició de repassar solfeig tots els dies, amb tota naturalitat i sense massa pretensions. Sense saber-ho, havia nascut a un ecosistema cultural on la música és un element més que envolta la vida. Els diumenges de matí acostumava anar a escoltar l’assaig de la banda del meu poble. I quan venia el bon temps i la banda sortia a fer passa carrers o processons, allà que me’n anava jo agafat del pantaló de mon pare. El seu vell trombó de pistons era la meua banda sonora particular: tot tan senzill, però tot tan ric. 

Històries com la meua són ben comunes als llocs on les bandes de música han estat el focus cultural dels pobles, on la música forma part de l’estil de viure. El seu conreu, quasi tribal, ha contribuït a enriquir la formació de milers de persones més enllà de la seua dedicació professional. Els músics nascuts a les bandes hem après, des de ben prompte, què significa ser partícips d’un treball en comú; ens han ensenyat a escoltar als demés; comprenem com el protagonisme va i ve enmig d’un grup; gaudim en fer gaudir els altres; entenem la responsabilitat de pertànyer a un grup amb la disciplina que això comporta; hem conviscut amb gent de diverses edats i de diferents formes de pensar. Sense adonar-se’n, però amb vehemència i rotunditat, les bandes de música dels nostres pobles han mullat de solidaritat, tolerància, hedonisme, respecte, compromís i convivència a milers de generacions. Aquests valors troben, en la pràctica bandística, un empirisme molt difícil d’experimentar en altres llocs.  

Una banda de música és molt més que un grup que fa concerts o amenitza una festa. Una banda de música marca un estil de vida i és una eina eficaç per a l’educació de la gent que acull. A més a més, en la nostra contemporaneïtat, les bandes dels nostre pobles esdevenen nutrient diferenciador en l’alimentació humanista de la nostra societat. Tanmateix, i tot i que semble paradoxal, ens queda molta feina per fer envers la seua normalització a la cultura actual que, amb una gran i trista ignorància, sols considera l’àmbit popular (o populatxer) de les bandes de música. Com és possible que els programes educatius, tant a l’educació general com a la musical, no incloguen l’estudi de les bandes? Cal conèixer la seua història, la seua presència a diferents llocs del món, el seu repertori específic, el seu ús social i artístic en diferents moments de la història, la diversitat de tipologies bandístiques que hi ha,… Al final, els estereotips es combaten amb l’aprenentatge. Fa uns mesos, el Ministeri de Cultura declarava les bandes valencianes com a Patrimoni Cultural Immaterial. Fabulós, però i ara què? 

Com paguen les bandes les seues escoles de música? Quin pressupost reben per enllestir projectes artístics adequats als nostres dies? Com renoven els seus arxius amb compra de materials? Qui subvenciona, coordina i publicita la recuperació del seu patrimoni musical? I què passa amb la resta de bandes de l’estat? No són mereixedores de rebre la distinció?

Les bandes no són un monument artístic inert, tenen vida, diversitat, són retrat de la nostra societat, tenen necessitats per continuar existint. Aquestes necessitats no són soles econòmiques, sinó també estructurals: cal que siguin als plans d’estudi dels centres educatius, a les programacions culturals dels grans auditoris (que paguem entre tots), que estiguen presents als mitjans de comunicació (ràdio, televisió, premsa), que siguin objecte de la pràctica investigadora i científica…  

     Un ecosistema necessita ser sostenible per a mantenir la seua riquesa vital. Entre tots podem posar en evidència la necessitat que té el peculiar ecosistema bandístic per adequar-se als canvis climàtics que la societat ha portat. És responsabilitat de tots, cadascú al seu àmbit, saber treballar per aquesta sostenibilitat, moltes vegades dient no, quan allò que demanen de les bandes afecta la seua integritat i la seua dignitat. No tot val.  Els estereotips que encara romanen sobre les bandes de música no poden ser excuses per acceptar planificacions culturals antigues. Cal fer-se escoltar amb un treball seriós i eficaç que pose en evidència la potencialitat social, cultural i artística de les orquestres de vent i percussió.   

“Les bandes no són un monument artístic inert, tenen vida, diversitat, són retrat de la nostra societat, tenen necessitats per continuar existint. Aquestes necessitats no són soles econòmiques, sinó també estructurals”

De segur que avui, en algun lloc prop del nostre ecosistema, hi ha una banda tocant. Portem als menuts a que l’escolten (sense que estiguen mirant dispositius electrònics), intentem educar en les bandes i amb les bandes, com un element ric del nostre voltant que cal aprofitar i que forma part de la nostra cultura: sense maniqueismes, amb naturalitat, amb coherència i amb estratègies de futur. Deia el poeta Joan Margarit: “No sabem fer altra cosa que avançar,el nostre aliment és l’esperança”. 

Seguirem trobant-nos i el so de la banda ens recordarà qui som, d’on som i com som. 

Penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls ací. 

Fundació Horta Sud 2019. Aquest contingut està sota una llicència de Creative Commons — Reconeixement 4.0 Internacional.

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí