Home Directores RAMÓN TEBAR DIRIGIX LA TAVIATA DE VERDI A LES ARTS

FONT

El director i pianista, que ara dirigix La Traviata de Verdi, va ser el primer valencià i espanyol nomenat titular d’una companyia d’òpera a EUA (Florida Grand Opera de Miami)

El músic també és el principal director convidat del Palau dels Arts Reina Sofia de València, director artístic de l’Opera de Naples i de Palm Beach a Florida i ha dirigit prestigioses orquestres i formacions d’Europa, Amèrica i Àsia

 

Dirigir des de l’adolescència és un avantatge per a afrontar tots els reptes artístics que se li presenten a un músic que combina joventut i una llarga experiència de més de 23 anys concentrat en una batuta. El que encara Ramón Tebar (València), director i pianista, és La Traviata de Verdi en el Palau dels Arts Reina Sofia de la seua ciutat natal. Té 38 anys però va començar a estudiar amb 6 en societats musicals, «als meus pares els van regalar una bandurria, un llaüt i una guitarra, i van dir, estos instruments cal utilitzar-los», va continuar amb professors privats i posteriorment es va graduar amb honors en piano i música de cambra en el conservatori de València.

Tebar, primer director valencià i espanyol a ser nomenat titular d’una companyia d’òpera a EUA (Florida Grand Opera de Miami), va començar la seua carrera com a pianista i director assistent als 15 anys, «estava en l’Institut Valencià de la Música, el Cor de la Generalitat Valenciana, òperes en el Teatre Principal, vaig tocar amb l’Orquestra de València, estava en tots els embulls i m’encantava, va ser la meua escola de debò» assegura. Van passar alguns anys i amb 19 va dirigir la seua primera òpera, Don Pasquale de Donizetti, poc després es va presentar a un concurs de direcció en la Jove Orquestra Nacional d’Espanya «vaig guanyar la plaça i vaig ser assistent durant dos temporades». Una mostra de precocitat encara que «hi ha qui ho és més».

El músic també és el principal director convidat del Palau dels Arts Reina Sofia de València, director artístic de l’Opera de Naples i de Palm Beach a Florida i director musical del Festival de Santo Domingo i ha dirigit prestigioses orquestres i formacions d’Europa, Amèrica i Àsia. Ha rebut diversos premis a França, Itàlia i EUA, a Espanya el Rei Felipe VI li va concedir la Creu Oficial de l’Ordre de Mèrit Civil en reconeixement a les seues aportacions i assoliments culturals en 2014. Una carrera fulgurant? «Jo he anat bastant a poc a poc (riures), depèn de com es mire» i recorda que han passat molts anys des que va ser director assistent amb El Mesies de Händel. Creu que «la direcció és una cosa de temps, no crec que estiga anant ràpid i preferisc anar pas a pas».

Reconeix que en ocasions «dóna vertigen, és veritat» i que «hi ha que tenir els peus en la terra», esbiaixa els èxits puntuals perquè «a mi m’interessa més la carrera de fons que l’esprint» pel que es pren molt seriosament «l’estudi de la partitura, dels manuscrits, de saber…». Confessa que «mai vaig dir vull ser director d’orquestra, jo volia fer música com fora» perquè quan va començar a «flirtejar amb la batuta» si feia falta tocar un òrgan, el piano o dirigir «jo anava, volia aprendre de tot».

Tocar com un director

Concedeix que tènia «facilitat gestual» i rememora que quan Montserrat Caballé el va escoltar al piano li va dir «toques com un director d’orquestra», el que il·lustra explicant que quan anava al conservatori els professors s’enfadaven amb ell perquè una vegada après el repertori «acudia amb la partitura de l’orquestra, a la classe de piano!», i resumeix en el seu interès personal per «abraçar la música i l’art sonor en general». Tebar interpretarà almenys tres òperes de Verdi enguany: La TraviataUn ballo in maschera i Rigoletto, «ara l’òpera m’ocupa més temps però no em tanque portes» i la seua idea és anar alternant òpera i simfònic.

Es manifesta en contra de certes especialitzacions o encasellaments «éste és un director d’òpera, o simfònic» i en relació amb la composició «un gran músic ho és tant si escriu òpera, una simfonia o per a un quartet de corda». De la lírica li interessa entendre la respiració, el fraseig, el color… «En la música simfònica està ahí, les obres de Beethoven no són només instrumentals, són drames sonors. Hi ha músics i directors que tracen una línia, per a mi no és tan diferent».

Va fer diversos cursos amb Joaquín Achúcarro i va anar a classes amb Alicia de Larrocha, dos prestigiosos pianistes, «vaig tindre fortuna» admet. «Quan li vaig dir a de Larrocha que m’anava a deixar el piano, al principi es va enfadar» i ella li va comentar «amb la facilitat que tens al piano», després del cabreig li va dir «esperem que encara que perdem un gran pianista almenys guanyem un gran director». Tebar el segueix tocant tenint com a referents a la pianista catalana, Vladimir Horowitz i Grigory Sokolov.

El salt a EUA

Achúcarro també li deia «tu ets director» i en un curs amb ell i el director italià Bruno Aprea en León es va colar en la classe de direcció. Ara confessa que «crec que es pot dir i està graciós, vaig haver de mentir perquè demanaven el títol i jo no el tenia». Aprea li va convidar a estudiar amb ell, era catedràtic de l’Acadèmia Santa Cecilia de Roma, va estar tres mesos allí i li va oferir un contracte, «però mestre, jo no he estudiat direcció d’orquestra» i li va dir, «tens dos opcions: et quedes ací quatre anys i et done un títol o agafes este contracte com a director assistent en l’Òpera de Palm Beach. Així és com vaig arribar jo a EUA» (riures).

El músic italià li va fer reflexionar «tot el que necessites ensenyar-te ací, tu ho tens, només et falta aprendre en la vida real». Una carambola per a Tebar «de León a Roma i d’allí a EUA, cal agafar les oportunitats». No obstant açò, creu que «hi ha molts trens, porten a diferents llocs», agafar el de la fama pot costar car i estima que el millor és el de l’artista «es pot fer més ràpid o més lent, ací cadascun tenim una velocitat».

Tebar es fixa en la trajectòria de grans directors encara que pensa que «no crec que hi haja un model a seguir» però considera que s’aprèn en el teatre perquè et dóna «una visió més completa». Els seus referents, enfront d’estrellats instantanis, sónHerbert Von Karajan, Georg Solti, Erich KleiberWilhelm Furtwängler… perquè «passaren els seus anys de pedrera». Està convençut que eixe pòsit «dóna seguretat i et sustenta, són els teus fonaments» per a estar en el «fossat dels lleons».

El director està en les quinieles per a dirigir l’Orquestra de València però ix al pas, «i jo que no jugue a les quinieles! Vaig d’assaig en assaig». No fa costat als rumors, «el que haja de ser serà, jo ací en Les Arts estic maravillat i molt content».

Estrena de la Traviata

Tebar dirigix ara La Traviata en Les Arts, una obra que coneix bé perquè l’ha dirigit en diverses ocasions, l’última a Florida Grand Opera de Miami en 2013. La producció «bella, tradicional i amb un vestuari fantastic», creada pel dissenyador de moda Valentino Garavani, Giancarlo Giammetti i el Teatre dell’Opera di Roma, compta amb el gran Plácido Domingo, Marina Rebeka (soprano), Arturo Chacón (tenor) i la direcció d’escena de Sofia Coppola.

«M’agrada quasi tot sempre que es respecte el libreto» assegura i creu que «a esta partitura cal llevar-li un poc de pols, hi ha moltes tradicions pegades i moltes són innecessàries», es sorprèn perquè «he vist certes indicacions de Verdi que no sé per què hi ha directors que obvien». En l’ària Adio del passato hi ha un pizzicato, pessigar les cordes amb els dits en instruments de corda, i «l’orquestra es va sorprendre quan és original i està en els esbossos». Tebar diu ironitzant «alguns directors van pensar que Verdi estava equivocat i van eliminar certes coses, uns altres les han mantingut».

«Hi ha una cosa bàsica que és l’atenció i l’esperit de la partitura, la resta és addició. Quant donaríem per tenir a Verdi i poder preguntar-li, mestre com vol açò? Bé, tenim el testament, és la partitura que està ací», indica Tebar que recorda que Puccini demanava als intèrprets que tocaren el que estava escrit. Sobre el que es parle de La Traviata de Valentino o de Coppola diu «jo espere que siga La Traviatade Verdi», (riures).

Orquestra i Cor

El treball del Cor de la Generalitat Valenciana, dirigit per Francesc Perales, és «meravellós, quan assaje amb ells se’m posa la carn de gallina, m’acompanya el so d’eixe cor on vaig» encara que avisa que «parle des d’un punt de vista personal» perquè ha estudiat amb la meitat dels seus components. «L’Orquestra de la Comunitat Valenciana també és fantàstica» i explica que «puc arribar a ser insistent i tenaç» quan fa repetir quatre vegades el mateix compàs. «No estic dient que el que estic fent siga millor, és diferent, però és el que jo crec i són les conclusions que jo he tret en temes de tempi i de dinàmiques». Admet que «no tinc la veritat absoluta però és la meua» i considera que «en art la perfecció mai s’aconsegueix però quasi cal tocar-la».

Les entrades de les set representacions de l’òpera, del 9 al 23 de febrer, estan totes venudes el que suposa un rotund èxit de públic, «increible, meravellós, com respon València! Tenim un do amb la música, som un poble musical» i al·ludeix a la forta presència de les societats musicals en els municipis de la Comunitat Valenciana.

Només falta recaptar l’aplaudiment de la crítica, no? «Llevaria lo de només falta (riures), és massa responsabilitat i al pobre Verdi no li va acompanyar. Tant de bo, però si no ve no passa res». Afirma que «jo llig les crítiques, a voltes he après d’elles», presten molta atenció als tempos, «no cal ser tan estricte però no ser ni el doble més lent ni el doble més ràpid i açò és una cosa que passa amb La Traviata».

Esta obra, dedicada a l’amor com a renúncia en la que es denuncien els prejudicis morals i la hipocresia de classe, «seguix vigent perquè a Verdi li toca personalment», es va casar amb la soprano Giuseppina Streponni després de 17 anys de convivència, «fou criticat, hi ha cartes de Verdi feroçes. És una obra mestra, no és només la música, és el conjunt».

Triomfar per a tornar

«Mai vaig dirigir a València» diu Tebar, abans que debutara en el Palau de les Arts amb Nabucco de Verdi. Es va vincular a l’auditori en 2015 després de dos intents fallits perquè «no eren les condicions que a mi m’interessaven». Està d’acord que els grans músics de la diàspora musical valenciana troben a faltar una certa calor, reconeixement, i sobre si és necessari triomfar fóra perquè sigues valorat en la teua terra afirma que «tens molta part de raó». La decisió d’anar a Itàlia i després a EUA va ser perquè «no veia oportunitats, feia coses però no el que jo volia en eixe moment».

Triomfar en l’estranger és difícil, «un té que treballar el doble» però a EUA «són molt generosos i valoren molt l’esforç, és una grandíssima escola». Apunta que «no hi ha projectes xicotets» si es pot aprendre, créixer, i exposa el de Naples com un repte que li va motivar, en una ciutat xicoteta a Florida, i com a exemple per comptar amb cantants de la talla de Gregory Kunde, John Osborne, Renata Scotto i Angela Meade «una de les estrelles del Metropolitan Opera de Nova York». Per què? es pregunta, «es tracta de fer bé les coses, s’està a gust, la gent treballa bé, el clima és magnífic, bona atmosfera… Hi ha teatres amb tanta tensió que no es pot».

Talent, finançament i educació

Tebar compara el moviment associatiu de les societats musicals de la Comunitat Valenciana amb El Sistema Nacional d’Orquestres I Cors de Veneçuela, fundat en 1975 per José Antonio Abreu. Este projecte està recolzat per l’Estat i «el Banc Interamericà de Desenvolupament l’ha finançat amb 150 milions de dòlars». Es pregunta «què es podria fer a València si els nostres polítics donaren un poc més? En açò ens ho hem de creure i no ens publicitem prou. I açò és una fallada nostra, els americans són uns mags del màrqueting». I reivindica «si algun s’espavilara i vera el potencial que culturalment podem atraure des d’ací… Jo crec que ni nosaltres mateixos sabem el que tenim!»

Està d’acord en que els músics de referència poden ser el mascaró de proa, «una de les raons per les que vaig venir ací és que em sent responsable per açò, el projecte que m’ofereixen m’interessa, no solament per ser València, perquè és la meua terra». Respecte a l’empleabilitat pensa que «fa falta que vegen que hi ha un brou de cultiu per a crear treball». En talent «no ens quedem per darrere de ningú» pensa, però en finançament i ajudes considera que «estem en el pol oposat» pel que fa a Madrid o a Barcelona. «No estem en un nivell proporcional».

En relació amb l’educació musical creu que «les humanitats s’han deixat massa de costat» i es pregunta, i la música en el sistema educatiu?, per què no som pioners dins de les competències autonòmiques? «Som valencians i ens creiem lo de la música, és espentar-ho perquè pot ser el nostre segell en el món». Les Arts «és un monument de Calatrava fantàstic, però també hi ha un contingut i hem d’exportar-ho, utilitzem els nostres recursos i donem la benvinguda a la gent amb talent».

Tebar barreja en l’entrevista el castellà però combina la conversa amb el valencià, paraules en anglès i l’expressivitat de l’italià que li dóna una musicalitat que ja respirava de xiquet amb les cançons que cantava la seua mare, i que reivindica en l’ensenyament, com l’estètica de lo tangible que naix de l’emoció interior, es fon amb lo sonor i trasllada a la prolongació del seu braç, la batuta.

Deja un comentario