Home Compositores PROPOSTES SONORES NO CONVENCIONALS -TESIS DE JOSÉ LUIS ESCRIVA

Una tesi sobre propostes sonores no convencionals aposta perquè les formacions incloguen aquest repertori i normalitzen nous timbres

Una tesi llegida aquest divendres a la Universitat Politècnica de València avala, entre altres qüestions, que les bandes incorporen un músic que s’encarregue de l’electrònica en un futur immeditat i amb total normalitat. La investigació titulada “La composició musical per a banda al País València: propostes sonores no convencionals”, del compositor valencià José Luís Escrivà, té entre els seus objectius “aportar eixe nou músic a la banda, l’intèrpret que s’encarrega de l’electrònica i que d’ací uns anys serà com un flauta o un saxo més”, explica el recentment doctorat al Diari La Veu.

Al llarg de les pàgines de la tesi, Escrivà aposta perquè en les bandes hi haja una persona que s’encarregue de preparar i disparar el patch –nom amb què es coneix una seqüència sonora–, és a dir, que es tractaria d’incorporar a les plantilles bandístiques un músic de tall electrònic al costat dels altres intèrprets que configuren una banda simfònica habitualment. D’aquesta manera, les formacions podran ampliar o descobrir un repertori original que queda sovint eclipsat per les composicions de tall comercial que programen els conjunts bandístics.

Actualment, José Luís Escrivà continua la seua formació a París gràcies a una beca de l’Institut Valencià de Cultura (IVC). El passat mes de maig va estrenar, en la Mostra Sonora de Sueca, una obra per a banda simfònica i electrònica en temps real –la primera obra que es crea amb aquestes característiques– que representa una part d’aquesta tesi que ha estat dirigida pel compositor i catedràtic de saxòfon al Conservatori Superior de Música d’Alacant Sixto Manuel Herrero Rodes.

La investigació agafa sis compositors valencians que Escrivà considera “clau” pel que fa a la música actual per a banda al País Valencià. “Alguns d’ells han marcat la meua carrera”, com és el cas d’Andrés Valero i Voro Garcia, compositors amb què Escrivà ha estudiat. Altres han estat escollits “perquè vaig quedar fascinat per la seua música”.

La tesi comença amb una part historiogràfica sobre el desenvolupament de les formacions bandístiques al territori valencià. Continua amb l’anàlisi d’obres com Màscares de Voro Garcia, una composició amb què la Primitiva de Rafelbunyol va guanyar en la secció primera del Certamen Internacional de Bandes de Música Ciutat de València.

Tot seguit, aprofundeix en el repertori d’Andrés Valero-Castells, “un compositor molt polifacètic amb un estil poliestilista que aporta multitud de recursos i que crea una música molt diversa quant a tècniques”, apunta Escrivà. Segueix amb Miguel Ángel Berbis, un autor que utilitza l’electrònica en cinta, “amb dues obres per a banda molt interessants”; i continua amb música de Sixto Manuel Herrero, qui utilitza sistemes no temperats o els quarts de to en la seua música.

Escrivà va compondre una obra per a banda que requereix huit altaveus per a la part electrònica

Fent retrospectiva, Escrivà localitza altres “dues figures clau” de la composició valenciana per a banda en la dècada dels 80 i 90. Un d’ells és Francisco Tamarit, un compositor que “s’ha mantingut fidel a la seua línia a diferència dels seus coetanis” i que va començar a fer música atonal amb un sistema harmònic organitzat i jeràrquic. L’altre és Ramon Ramos (1954-2012), el catedràtic de composició a València és l’únic compositor que ja no viu i d’ell destaca les seues dues obres per a banda: Passacaglia (1991) i En un vasto dominio (1995), on treballa elements com la sèrie, el timbre, formes obertes i l’aleatorietat. Aquests autors, destaca, “estan relacionats amb els corrents contemporanis de hui en dia”.

Per últim, el compositor planteja “un estat de l’art o la qüestió sobre la banda”, raona. “Les investigacions que s’havien fet fins ara sobre les bandes són de tall historiogràfic: sobre la banda d’un poble, la fundació, la història, però no hi ha cap investigació que parle sobre la música per a les bandes”. La conclusió a què arriba l’investigador és que aquest repertori representa el llenguatge del present i, per tant, tot seguit “he fet una aportació autoetnogràfica i performativa, és a dir, prenent eixos paràmetres, he fet una obra amb electrònica en temps real, on entre les novetats destaca l’espacialització del so amb huit altaveus repartits per la sala per a crear efectes”. Per altra banda, Escrivà ha aprofitat la seua obra per a fer una al·legat en favor de les tècniques esteses “per a guanyar paleta tímbrica”, indica l’investigador.

L’hegemonia del postromanticisme actual

Queda clar que existeix repertori més enllà de les obres que es reiteren en concerts, festivals i certamens, com demostra Escrivà en la seua tesi. Composicions com Màscares, de Voro Garcia, han servit perquè bandes com la Primitiva de Rafelbunyol guanyara la passada edició del Certamen de València, eixe èxit, matisa Escrivà, “ajuda a aportar una pedagogia” que normalitza el repertori en els faristols.

La majoria d’obres que interpreten les bandes són “discursos sonors convencionals” antagònics a les composicions susdites per l’investigador. Els repertoris habituals estan formats per músiques “ancorades en un postromanticisme molt tonal, amb música que sembla feta per al cinema, amb passatges contrastants, amb un postromaticisme melòdic”, explica. Tanmateix, actualment, “la música està anant cap a un treball del so plàstic” que s’hi mostra com antagonisme a la realitat sonora de les bandes valencianes.

Per a normalitzar aquests repertoris caldrà la implicació de tots els agents: dels directors, que han d’arriscar en les programacions; dels compositors, que “han d’escriure en discursos sonors adients amb el seu temps”; i dels conservatoris. “Durant els assajos amb la banda del Conservatori Superior de Castelló per a la Mostra Sonora de Sueca, vaig preguntar quants músics havien tocat alguna obra amb música electrònica en viu o mixta –recorda Escrivà– i, dels 50, cap ho havia fet”. Per això, davant eixa realitat, “cal pedagogia i portar la música contemporània a les aules”, demana.

Tanmateix, més enllà de les bandes amateurs, que en molts casos no tenen un nivell tècnic suficient per a interpretar tota mena de repertori, les bandes professionals “tenen la responsabilitat” d’interpretar aquestes obres o fer encàrrecs. L’última i la primera vegada que una banda professional va interpretar una obra d’aquestes característiques va ser la Banda Municipal de València en Ensems, amb Cántos atávicosde José Miguel Fayos, “una figura també important en la composició musical per a banda” que, segons explica José Luís Escrivà, s’ha quedat fora de la investigació per “una qüestió d’espai”, així com altres compositors que, destaca, han aportat propostes sonores no convencionals per a banda com “Vicent Adsuara, qui té una obra per a banda i cinta o José Vicente Fuentes, qui també té un parell d’obres amb un sistema mot atrevit”, conclou.

Deja un comentario