Home CERTAMENES Premi del XVI concurs de composició de música de cambra ‘Salvador Seguí’

Bogeries inofensives a la Setmana de Música de Cambra de Montserrat

SIMC de Montserrat 2015, programa del 22 de juliol (23:00h). Quintet Cuesta, amb la col·laboració (en Ramoscare) de Mª Carmen Antequera (violí), Maite Garcia (Violoncel), Carlos Apellániz (piano) i Lluís Marzal (percussió). Obres de J. Duran, J. L. Escrivà, D. Milhaud i F. Poulenc.

Sixto Ferrero / Montserrat

Una de les frases més conegudes d’Arthur Honegger és aquella que afirma que “compondre no és una professió, sinó més aviat una dèria”, tot seguit identifica l’acte i el resultat, l’acció i la conseqüència, com una “bogeria inofensiva”.Anit, dins de la 35a Setmana Internacional de Música de Cambra de Montserrat es va poder gaudir d’un concert ple de bogeries inofensives. Bé, algunes més inofensives que altres. El Quintet Cuesta va estrenar Quinteto de viento, obra que havia resultat guanyadora del Premi del XVI concurs de composició de música de cambra ‘Salvador Seguí’ del reconegut compositor gallec Juan Durán. L’obra en tres moviments per a quintet clàssic, manté una fidelitat boja a la seua estètica, la qual ha conreat d’ençà que d’alguna manera s’identificaren diversos artistes gallecs com els de la “generación de la apertura”. Els noms dels moviments són premonitoris: Albada, Danza i intermezzo on Durán recerca la bellesa sonora a través del seu neoclassicisme d’arrels folkloritzants gallegues, amb un llenguatge que rebutja qualsevol sonoritat violenta mitjançant l’experimentació o a través de tècniques esteses, sinó que Durán concep la melodia dins de l’harmonia tradicional, el llenguatge tonal amb llibertat per ampliar-la o tractar-la amb ambivalència o duplicitat i formalment clàssic. El resultat fou una obra de tall neoclàssic amb elements localitzadors, amb agre del terrer com els ritmes d’albada o dansa, de la seua Galícia, i amb arabescos amb girs hispanitzants. Fet i fet, l’obra no mereix cap però, ni tècnic, ni molt menys interpretatiu, ja que el quintet, tot i estar desigual al llarg del concert, va exhibir ací amb solvència el domini tècnic dels instruments i la combinació dels cinc timbres amb desimboltura. Allò que la innocència no acaba d’entendre és la proclama prèvia. “No podemos componer hoy como Mozart”, doncs, pocs segles separarien les darreres composicions del salzburguès del compositor gallec.

Tot seguit les bogeries es col·locaren a les antípodes. La distància estètica entre Durán i la proposta del compositor de Riola José Luís Escrivà estan contraposades al mil·límetre. Un canvi radical entre l’experimentació amb citacions i referències al conservadorisme tradicional neoclàssic amb elements del folklore. ¿Com és possible que dos compositors vius tinguen un discurs estètic tan diferent i alhora es proclamen útils per entendre, expressar o representar el present? Escrivà, com sol passar amb els creadors de nova música, agraí l’oportunitat de mostrar la seua música dins de la SIMC de Montserrat. Aleshores l’ensemble format per Antequera (violí), Apellániz (piano), Garcia (violoncel), Marzal (percussió) i Sanchís (fagot) van interpretar la recordadora i performativa Ramoscare, prenent com a referència Ricercare de Ramón Ramos, la citació de Bach per part d’Escrivà era quasi obligada. La peça iniciada amb dosi performativa, on el fagotista camina cap a l’escenari portant una caixa de música que deixa sobre el piano, compta amb un discurs molt ben lligat entre les cites i els elements nous. El llenguatge, òbviament, està basat en tècniques esteses dels instruments de corda, amb uns clústers atractius sonorament en el piano o l’ús del vibràfon més convencional, també momentàniament el piano, fent de farcit harmònic de vegades simplificat, cosa que li atorga intimisme. Escrivà inclou ben barrejats diversos llenguatges, per moment barroc, per altres amb un treball harmònic que explota els xocs tímbrics. Bastant vitalista amb acords més brillants i dinàmica on les línies se succeeixen i dirigeixen el discurs cap a la forma estructural molt encertada visualment. L’inici i el final enquadren una bona peça que comença amb l’aparició de la caixa de música i acaba amb la destrucció de la mateixa. Vull pensar que el fet de mostrar-la al públic, quasi oferint-la a l’inici i tornar a mostrar-la i oferir-la per a tot seguit destruir-la, pot simbolitzar la desaparició del magnífic compositor d’Alginet, el qual morí en 2012 deixant-nos així sense més música d’un dels primers compositors, ben nomenat, contemporani del País Valencià.A la segona part tornà a aparèixer el Quintet Cuesta. Amb dues obres neoclàssiques com la Sonata per a flauta, oboè, clarinet i piano op. 47 de Darius Milhaud i el Sextour de Francis Poulenc. La col·locació del quintet no va estar gens aliada amb el resultat acústic. El piano, a les mans d’Apellániz, oferia un timbre altament qualitatiu, afrancesat i neoclàssic, sublim, el qual no acaba de barrejar amb el timbre del trio de vents col·locat al davant. Resolutius tècnicament, destaparen el flascó de les exuberàncies tècniques, sobretot en el 3r moviment de la sonata de Milhaud, bastant esmorteïts per l’acústica de la plaça i amb lleugeres desafinacions individuals, conseqüència de la temperatura del ras i les hores i el ruixat (benvingut), van aconseguir oferir una bona interpretació, amb molt d’esforç per accentuar els contrastos sonors, però no va arribar a convèncer plenament.

Membres del Quintet Cuesta

Contràriament, després amb tot el quintet complet més el piano, van mostrar-se igualment resolutius tècnicament, on cadascun dels membres del quintet resolia les petites intervencions a solo amb una desimboltura tècnica digna de magnífics intèrprets. En el Sextour de Francis Poulenc novament el quintet es va mostrar compacte, arriscant en els contrastos sonors i dinàmics, oferint una musicalitat absoluta i commovedora, fins i tot arriscant al fil de la no audibilitat, mostrant-se un quintet compenetrat, que es mira, que es confabula, que es llança i recull (les frases), si fa no fa com ha de ser un grup de cambra d’aquestes qualitats. La interpretació del Sextour va ressaltar amb escreix el Poulenc vitalista i vigorós, apassionat i humà amb les seues burles musicals. Tanmateix, novament la col·locació impedia una homogeneïtzació compacta i completa amb el piano. El ras, no va estar un aliat de les bogeries inofensives del modern i dels antimoderns.

Deja un comentario