Home Educación «Gomis és patrimoni de totes i tots els valencians i cal cuidar-lo...

Font: Sao edicions

Miquel Àngel Múrcia i Cambra és un músic ontinyentí, que ha estat considerat com un dels exponents de la composició valenciana. No obstant això, ara conversem amb ell pel seu treball en l’estudi del compositor romàntic Josep Melcior Gomis. Perquè Miquel Àngel ha decidit donar un pas més enllà publicant “Melcioret vol ser músic”, un llibre per als més xicotets que divulga la figura d’un dels músics valencians oblidats. I a les nostres mans està la seua recuperació.

-Josep Melcior Gomis és un dels grans músics valencians oblidats. Per què? 

-Aquesta és una de les preguntes que em van espentar a recercar sobre el compositor romàntic i crec que és una de les preocupacions que més m’han ocupat en els darrers anys. Em pregunte com un poble –valencià, espanyol, europeu– pot malbaratar un patrimoni cultural significatiu tant important. Amb el temps, he pogut constatar que han existit reivindicacions intermitents, també a casa nostra, des de la seua mort fins els nostres dies. Com a mostra, puc afirmar que Gomis no va desaparèixer de la bibliografia europea fins ben entrat la dècada 1910.

-Però, com s’explica que coneguem Rossini o Berlioz i no Gomis?

-No hi ha una resposta senzilla i crec que hi han molts vectors que influeixen en l’assumpte. Però és cabdal saber que la manca d’una historiografia pròpia que s’interessara al llarg del XIX per la música dels valencians fou determinant, ja que hi existia una omissió de treball en un moment on s’establien els corpus sonors d’altres nacions europees. Gomis estava representat a les pintures del Casino Paganini, representant a la música hispànica, prop de Mozart o d’altres; mentrestant les seues partitures foren requerides per Isabel II l’any 1844 per a quedar-se a un calaix de la cort borbònica. No obstant, és de justícia afirmar també que la mort prematura de Josep M. Gomis va amputar una projecció més important del seu llenguatge. Tendim per defecte a comparar els autors en termes de models i cadascú disposa d’una expressió individual irreemplaçable. Eixe dogmatisme per encasellar a Gomis en tendències rossinianes, meyerbeerianes, etc no afavoreixen la seua creació.

-Va nàixer a Ontinyent. El seu poble li ha fet justícia? 

-Josep Melcior Gomis s’hi vinculava amb Ontinyent en tant en quant ací estaven els seus pares i germans. Però, fet i fet, més enllà dels records emocionals d’infantesa d’un transterrat, mai va pensar en tornar-hi: és important que quede clar. Crec que s’han fet coses en la mesura que el context, l’acceptació social i la predisposició política han deixat. En els darrers anys sí s’ha avançat en la reivindicació local. Ara bé, sempre es pot fer més partint des de la retolació del teatre de la ciutat com Teatre Josep M. Gomis fins a la creació d’un festival de música romàntica del segle XIX.

-Va ser l’autor de l’Himne de Riego. Però per què n’hi ha tantes fonts que no li ho atribueixen?

-La qüestió que ho aclara tot és el mètode científic. Vull dir, hi han moltíssims autors que no li atribueixen l’autoria de l’Himne però totes elles s’hi fonamenten en el mateix parell de fonts documentals decimonòniques sense cap aportació historiogràfica posterior més enllà de la fabulació. Per exemple, hi ha un autor bastant conegut que afirma que Gomis no és l’autor de l’Himne de Riego –però si de la resta de himnes patriòtics, vaja!– i que el seu paper sols és el d’arranjador del citat himne. I com a prova irrefutable per a ell és que Gomis no utilitzà l’himne en la seua òpera Le Diable à Séville que versa sobre Riego. I jo em pregunte: per què ho havia d’emprar a una òpera una persona en una situació tant precària com era un transterrat? A Le Diable à Séville Gomis fa una cosa més colossal, finalitza l’òpera amb un Himne per la Llibertat, amb millor qualitat musical i amb una lletra més llibertària que el propi l’Himne de Riego. Parlem d’evidències: el manuscrit de l’himne de Riego que estava en el llegat testamentari de Gomis i que ell mateix va conservar fins la mort, la publicació de l’himne amb la seua firma en 1822 amb l’edició de Mariano de Cabrerizo, la composició d’altres himnes, els documents del ministeri d’interior francés de l’època, les referències bibliogràfiques coetànies, el reconeixement de l’autoria per part de la República Espanyola… Ja als periòdics de Madrid de 1821 s’hi parla de la interpretació de dos himnes, el que cantaven les tropes i el Himne de Gomis conegut com Himne de Riego. Hui en dia no hi ha altre autor que dispose de tantes referències empíricament comprovables però és més còmode repetir sense criteri el que va escriure Ramón de Mesonero al segle XIX com si fos la veritat absoluta.

-Ferran VII va demanar la seua detenció i va marxar a París. Aquest és el seu punt d’inflexió musicalment parlant? 

-És el punt d’inflexió més important a la trajectòria de Gomis ja que precipita els esdeveniments i situa a Melcior Gomis en un ambient sociocultural d’avantguarda creativa, en un context de transferències culturals com és París. No obstant, hi han més punts d’inflexió com ara bé l’arribada a la Catedral de València a 1801 on aprén els llenguatges musicals de la tradició polifònica hispànica, o l’entroncament amb el Liberalisme Radical que el porta a Madrid en 1819 i explica la seua producció de cançons patriòtiques, o ara bé l’arribada a Londres en 1827 i que marca altre punt d’inflexió creativa. La vida de Melcior Gomis situa la transgressió vital i la resistència contra les estructures predeterminades com a mètode d’existència de l’individu.

-S’envoltava amb Bellini, Meyerbeer o Berlioz, entre d’altres. A la seua obra s’aprecien les influències?

-Per descomptat, les més destacables són la imprompta beethoveniana, el tractament de la dissonància que realitza Haydn, els recursos orquestrals semblants a Weber o Meyerbeer i les estructures melòdiques Rossinianes; tot allò barrejat amb la tradició hispànica, creant un llenguatge híbrid original basat en el sincretisme.

-Al teu parer, quina és la seua millor obra?

-Cada vegada que profunditze més en la producció gomisiana, em resulta més difícil triar alguna peça. Hi han moments a “Le Revenant” –òpera còmica– que són deliciosos, però també ho són el Cor de la Llibertat a l’òpera “Le Diable à Séville”, o d’altres partitures desconegudes per al públic com l’ “Echarpe Rouge”. Ara bé, hi han també d’altres cançons líriques de saló, en format reduït, que són completament meravelloses com “Madre la mi Madre”. Jo destacaria el quartet vocal “L’Inverno” i “La Carême” com dos obres on pot visualitzar-se el sincretisme sonor de Melcior Gomis.

-I creus que l’escoltarem alguna vegada als grans teatres valencians?

-Eixe és l’objectiu ideal, però estem bastant lluny. Per a la recuperació integral d’un compositor cal una aposta decidida per part de totes i tots; i cadascú disposa d’unes responsabilitats com ara bé els polítics, els directors culturals, els programadors, els directors d’orquestra, els intèrprets, els docents a la xarxa musical valenciana, els investigadors, etc; però parle de responsabilitats serioses com és la política cultural planificada i equilibrada. Malauradament, en aquest país tot acaba en commemoracions efímeres al servei de la propaganda ridícula del polític de torn. Malgrat tot, en el cas de Melcior Gomis i d’altres tants que resten per recuperar hem de resistir, transgredir, acceptar la resiliència i lluitar pel nostre patrimoni creatiu.

-Recentment has publicat “Melcioret vol ser músic”, un llibre infantil que difon la seua figura. Com va sorgir la idea?

-Porte produint materials, articles i publicacions quasi des de fa una dècada i mitja i aquest és el projecte que més m’estime. Ara fa dos anys vaig participar en el projecte PROESO invitat per l’Escola Hermes de Patraix on vaig dedicar un matí a parlar de l’ofici del compositor amb uns alumnes fantàstics. Allí entenguí al primer minut que no servia per a res fer una Tesi Doctoral “Cum Laude” si els nostres joves no descobrien el seu patrimoni cultural des de ben menuts. I és quan comence a enllestir un projecte didàctic amb David Palmer amb qui havia col·laborat amb projectes com Inventari Estellés o Panicocràcia. Així doncs, amb David Palmer treballem un text i recerquem una il·lustradora, quan ens trobem amb la meravellosa Art Constant que s’incorpora al projecte. És llavors quan tractem de recercar una editorial que entenga ben bé el nostre treball, i és Edicions96 qui ha acaronat el projecte. Aquella idea, s’ha materialitzat gràcies a la inestimable ajuda de l’editora Dolors Pedrós i el seu equip, que des del primer moment van entendre que Gomis és un patrimoni de totes i tots els valencians, que cal cuidar-lo i estimar-lo. Ara farem per divulgar-ho per tot el territori valencià.

-Va ser un dels llibres més venuts a la darrera edició de la Plaça del Llibre. El tema interessa? 

-L’acceptació que està tenint “Melcioret vol ser músic” i el caliu del públic en cada una de les presentacions ens emociona. Estem immensament agraïts per les propostes que ens arriben. Sempre impera un discurs paternalista envers la cultura i la societat, i crec que hi ha un sector importantíssim dels valencians que sí els interessa redescobrir la seua història i participar activament en la preservació del nostre patrimoni en  la memòria col·lectiva com a poble. A més a més, crec que David Palmer i Paqui Constant han fent un treball meravellós que sols podia desembocar en un èxit. Estem molt feliços.

-Teniu previstes activitats didàctiques arran aquesta publicació? 

-Estem encara construint l’acció i treballant en les propostes. En una primera fase hem treballat per difondre la publicació i presentar el llibre en diversos punts del país. He de confessar que encara seguim en aquesta fase. Però, hem engegat un procés de reconversió que pretén seguir treballant amb Melcioret en els propers mesos. Per exemple, el passat desembre vam assistir a un concert musical didàctic de la Societat Unió Artística d’Ontinyent amb narració i dramatització per a xiquets, on vam descobrir una possible tasca didàctica meravellosa de les moltes que el conte ofereix. Crec que la cultura es fa entre totes i tots, i que podem engrescar a molts col·lectius per a futures activitats didàctiques. Estem oberts a tot.

-Encara tenim molta feina per fer per donar a conèixer un dels grans músics valencians?

-Sí, queda moltíssim. I no sols en l’assumpte de Melcior Gomis; també en altres com Onofre Penalba, Rodríguez Monllor, Ramon Ramos, etc. Per no parlar de la música o cultura popular, oral o la feminitat en la música, la gran oblidada. Hi ha molta feina per endavant.

-Quines línies creus que s’haurien de dur a terme per posar en valor la seua figura?

-Primerament crec que cal una aposta decidida per la divulgació i restabliment de la seua obra. En aquest terme, prompte publicaré les seues cançons líriques de saló i per tant estarà a l’abast dels programadors i músics una xicoteta part de la seua producció. La divulgació també biogràfica, on molt prompte tindrem novetats, però cal una aposta decidida. Crec que el Palau de les Arts hauria de coproduir amb altres teatres europeus les òperes de Gomis. Disposem de grans contenidors culturals que costen molt al contribuent i crec que s’ha de discriminar les prioritats i els objectius de cadascú. Hi han moltes produccions al llarg de l’any i per tot el continent de Verdi, però a Melcior Gomis hauríem de reivindicar-lo des del principal contenidor operístic valencià. Insistisc, hi ha que exigir programació i posteriorment intercanvis amb altres teatres europeus. En tercer lloc, crec que cal una revisió profunda dels aspectes docents de les ensenyances artístiques que imbriquen més patrimoni sonor propi als nostres centres.

-Està clar que la societat ha d’estar implicada en recuperar figures com la de Gomis. Però, i la classe política? Ho està?

-La societat ha d’estar empoderada per recuperar patrimoni com el llegat sonor de Melcior Gomis i crec la societat valenciana ho està fent ja, implicant-se en diversos moviments de recuperació patrimonial, paisatgística, cultural, alguns ben coneguts per la seua resistència a les polítiques dels anteriors governs, d’altres no tant però igual de necessaris. Però crec que la classe política hauria d’abandonar la indiferència i aplicar unes polítiques culturals on puguen participar els ciutadans però amb coordinació i programació. Sense la implicació explícita de la política no podrem recuperar amb dignitat figures com la de Gomis.

-Enguany es celebra el 225è aniversari del seu naixement. Creus que s’ha fet suficient?

-Quan alguna cosa no m’agrada, no dic o escric res. Jo diria que no s’ha encertat en el plantejament cultural de les activitats. Crec que ponderar què és allò suficient i què no ho és quan es tracta de la recuperació del patrimoni no és un assumpte fàcil, ara bé crec que sí podem dir què no s’ha fet bé. Primerament, ha faltat una implicació real de les administracions valencianes com s’ha fet en l’any Pinazo o com s’hi farà per al proper 2017 en l’any Miguel Hernández –salvant les diferències, per descomptat– . No he vist la mínima voluntat dels nous ocupants de CulturArts Música per treballar en l’assumpte –a hores d’ara encara espere una resposta a un projecte que havia proposat. Em preocupa, ja que Román de la Calle parlava fa unes setmanes del risc que disposava el canvi polític de passar de la indignació a la indiferència. D’altra banda, la Diputació de València certament ha col·laborat en projectes però que han estat sense una direcció clara. En l’àmbit local, l’Any Gomis s’ha venut com un èxit col·lectiu quan ha estat un despropòsit que ha ferit la convivència cultural de la ciutat. No m’agrada dir-ho, perquè al capdavant de la coordinació municipal hi havia una persona que ha estat incapaç i impotent per a la tasca encomanada. I hauria d’assumir responsabilitats polítiques per convertir la commemoració on cabíem totes i tots en un circ ridícul. La recuperació gomisiana és un assumpte seriós i requereix de professionalitat, equilibri i autoritat científica.

Ací pots trobar més informació sobre “Melcioret vol ser músic”

Deja un comentario